Apunts per a una saga: “Jordi Pujol, la gran família”

Primer de tot, aclarir què no és “Jordi Pujol, la gran família”, obra del periodista Maiol Roger (Vilanova i la Geltrú, 1986). No és un llibre d’investigació, no espereu trobar-hi secrets fins ara amagats, grans descobriments. És una crònica feta a partir de dades públiques, ordenades de manera exemplar, i repescant notícies que havíem mig oblidat o que no teníem clares. Això no li treu gens de mèrit, tot el contrari. Aquestes dades, col·locades una darrera l’altra al llarg de dues-centes seixanta pàgines, creen un relat d’una força esfereïdora.

Per als que tenim esperit literari, el llibre es llegeix com l’embrió d’una gran saga. D’aquesta història en pot sortir la gran novel·la catalana en diversos volums, una sèrie televisiva de set temporades, una òpera d’ambició wagneriana. Ho té tot: lleialtats, rancúnies, venjances, sexe, morts estranyes, i al centre de tot una figura amb una vida en tres actes, que acaba amb la gran estimbada.

És el relat de com una família es va transformar en La Família, i després en El Govern i El País. La trajectòria d’un líder impulsat per la voluntat de reconstruir la nació, però que per fer-ho va triar el model d’empresa familiar crescuda gràcies al capitalisme d’amiguets. El llibre ens presenta tots els personatges a l’entorn del president, des del pare traficant de divises fins el cunyat còmplice a Banca Catalana, els negociants de la primera etapa, com Prenafeta, Alavedra i De la Rosa, fins a desembocar en Felip Puig i Artur Mas. I també els fills, que recentment hem pogut descobrir al Parlament en unes sessions memorables.

El dubte que queda quan tanques el llibre és: tot això, qui ho sabia? Ho coneixien els líders periodístics de l’època com Antonio Franco, Joan Tapia, Josep Cuní, Antoni Bassas? Tots els que ho sabien i van callar, ho van fer covardia, o per rebre una part del pastís? És cert que aquells que van gosar alçar la veu van quedar triturats professionalment, i que en canvi a l’ombra del poder s’hi vivia – i encara s’hi viu – molt bé.

Però sobretot, com pot ser que gran part del país participés d’aquest pujolisme sociològic durant tres dècades, de la idea que criticar el líder era atacar Catalunya, i que calgués una confessió escrita pel mateix Pujol per desmuntar tot l’engany? Tan burros, o tan dèbils, som els catalans que necessitàvem un messies que ens digués el que havíem de fer, i que ens renyés si no ens comportàvem?

Li puc posar pocs peròs al llibre de Roger. Crec que és massa benèvol amb Miquel Roca, a qui simplement retrata com un perdedor crònic; però molts l’acusarien de trair els catalans a les negociacions de 1978, a canvi d’uns rèdits personals evidents. I a vegades l’autor s’arronsa amb un mig somriure, i s’aparta per prudència. Perquè a veure, això dels sobres per als periodistes que cobrien viatges oficials, com anava? I cert, què hi fot en Duran tan sovint a Xile?

És igual. Compreu el llibre i indigneu-vos, o com a mínim trasbalseu-vos. O deixeu anar allò de “ja ho deia, jo” i refregueu-lo per la cara dels pujolistes que us van donar lliçons morals durant anys. I sobretot, si us dediqueu a la ficció, agafeu aquest material i comenceu a treballar-hi. A tots plegats ens fa falta una bona expiació, i ni amb vint pujades a Montserrat descalços en farem prou.

Una resposta a “Apunts per a una saga: “Jordi Pujol, la gran família”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s