La web de La Vanguardia és vulgar i depriment

Divendres passat vaig publicar l’article La vida trista de Màrius Carol, i alguns lectors em vau fer arribar que una frase us havia agradat especialment: que l’aposta digital de La Vanguardia consisteix en “omplir la web amb notícies de pits i culs”. La veritat és que la vaig escriure sense pensar-hi massa, però em va semblar que l’havia de contrastar. Per tant el dissabte (24/1/2015) vaig entrar a www.lavanguardia.com per veure què hi havia. I això és el que hi vaig trobar.

Només obrir la pàgina, i just a sota la capçalera, hi vaig veure això.

Molts diaris fan servir un model de tres columnes, les dues primeres dedicades a la informació, i la tercera per publicitat, serveis… Aquí en canvi les notícies importants ocupen només l’esquerra de la pantalla. Aquell dia hi havia diverses possibilitats, com el cas Bárcenas o els pressumptes jihadistes detinguts a Ceuta, però es va escollir la convenció del PP, amb tres peces i l’inevitable article d’Enric Juliana. Al mig un article sobre Cristina Pedroche, la presentadora d’actualitat pel vestit amb transparències que va portar per Cap d’Any, i a la dreta un vídeo amb els dos bessons cuiners. Seguim:

Les empreses que tenen diversos mitjans de comunicació solen fer sinèrgies entre ells, i és normal que LV enllaci amb El Mundo Deportivo, ambdós del Grupo Godó. Però fixeu-vos en quines dues notícies hi surten. Són dignes del que s’anomena diari esportiu de referència?

Però encara més trist és l’anunci per atreure subscriptors als articles de pagament. El nom de Tomás Alcoverro xoca per ser un oasi de periodisme seriós, emmig d’una web que de moment ens ha ofert Cristina Pedroche, cuiners i cheerleaders.

Naturalment LV informa sobre el procés, però sent LV, no cal dubtar de com ho fa i en quin ordre.

Res a dir, l’Ara fa el mateix però en sentit invers.

Però seguim, que no s’acaba aquí. Just a sota hi trobem la part d’internacional, sempre a l’esquerra.

Al mig, una barreja d’informació pràctica (esquiar amb nens) i una notícia sobre el cul d’una noia. I a la dreta… sí senyors, un clàssic dels diaris actuals. La teletienda amb cassoles, plats, bicicletes, planxes, rellotges, CDs i, en aquest cas, bufandes. Fixeu-vos també que cap de les notícies d’aquest tall està signada.

Però de sobte, sorpresa! Un altre dels noms il·lustres dels diari, Enrique Figueredo, fa un article sobre el 4-F. Clar que, realment, aquesta era la millor foto per il·lustrar-ho?

I com no, sempre hi hem de trobar algun error gramatical o sintàtic.

La web es remata amb “notícies populars” de la darrera setmana: sexe, més sexe, un policia ballant, ciència recreativa…

I quina és la conclusió de tot això? Que el rànking de notícies més vistes (patrocinat per La Caixa, com no podria ser d’altra manera) és el següent.

Em direu: si això és el que vol llegir la gent, és normal que el diari li doni. Doncs no, senyors, la cosa no va així. Cada tipus de lector (o d’usuari) va a buscar aquelles pàgines que més li interessin, que li donen el contigut adaptat al seus gustos o necessitats. I ara per ara, la web de La Vanguardia no és gaire diferent del 20minutos: quatre notícies d’actualitat, senyores amb poca roba, fotos impactants, alguna història d’interès humà, i poca cosa més. Molts dels digitals catalans i espanyols, amb una desena part de la plantilla i els recursos, li passen la mà per la cara.

Ara mateix al món hi ha dos referents clars del vell periodisme al món digital: el New York Times, que és de pagament, i The Guardian, que ha muntat una web espectacular dissenyada per atreure visites (novetats constants, interacció amb els lectors, etcètera). En ambdós casos, però, la condició són uns continguts d’altíssim nivell. La Vanguardia digital ha optat en canvi per convertir-se en un pamflet o tabloide, vulgar i depriment. Però sobretot: com volen atreure subscriptors als continguts suposadament “seriosos” i “de qualitat”, si la porta d’entrada està pensada per gent no interessada en aquests continguts?

Mentre Màrius pontifica i el Conde conspira, el seu vaixell insígnia s’enfonsa. Un bon reflex del país, d’altra banda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s