Robar cultura és robar

Aquests dies he tingut el plaer de compartir algunes converses a twitter amb autors com Marta Rojals o Quim Monzó, al voltant de la distribució il·legal que alguns fan de la seva obra. Com sempre que es tracta aquesta qüestió (em nego a dir-ne debat), immediatament surt el clan dels autoproclamats defensors de la llibertat, reclamant el dret a consumir cultura sense pagar. Els seus arguments sempre són els mateixos, i els repeteixen com lloros sense pensar en les bestieses que estan dient. Veiem-ne uns quants.

“El mercat cultural s’ha d’adaptar als nous temps”.

Tots sabem que el sector cultural viu un moment de transició, i que a mitjà termini veurem grans canvis, especialment en la distribució i en la relació entre creador i consumidor. Però això no vol dir que es deixin d’aplicar les normes anteriors, ni que hi hagi llibertat per fer el que es vulgui. El mercat laboral espanyol també està canviant, i prou que denunciem els abusos que es cometen.

També es menciona que d’un llibre venut l’autor en cobra al voltant d’un 10%, i això s’agafa com a excusa per a no participar en els canals de venda habitual. Però a banda de mostrar una ignorància profunda sobre el paper dels editors i les llibreries, aquest argument és com dir que el senyor Paco Roig de Mercadona té uns enormes ingressos de la venda de carxofes, i per tant millor anar-les a robar al camp. Amb l’excusa de voler castigar els intermediaris, fem que els ingressos del creador passin del 10% al 0.

I no, no tots els escriptors estan disposats a fer d’empresaris i comercialitzar directament la seva obra. Són dues feines diferents.

“Donar el producte gratuïtament n’incrementa les vendes”

Aquest també és bo. Deixem de banda que només un fetitxista dels llibres compraria un exemplar en paper d’un text que ja ha llegit, sabeu què em recorda aquest argument? Els becaris que no cobren per fer pràctiques. Si treballes per mi sense veure ni un duro, al final demostraràs el teu talent i et contractaran. Però com bé saben els joves actuals, l’oferta gratuïta és tan gran que al final ningú no està disposat a pagar per cap servei.

Però a més hi ha un aspecte fonamental. La decisió d’oferir gratuïtament el producte està en mans del creador, mai de terceres persones que s’atorguen aquest poder.

“El creador ha de buscar mètodes alternatius per obtenir ingressos”

Aquí ja entrem en un camí ben pervers: la gent robarà sempre la vostra obra, heu perdut la guerra, i per tant espavileu-vos. Aquest argument es va fer servir amb la música i va mig convèncer molta gent, però clar, els escriptors no poden fer concerts. Anar a algun club de lectura cobrant, i encara.

La frase és especialment indignant si recordem que els autors del nostre país que poden viure la seva obra són quatre gats, i els altres han de fer altres feines per subsistir. Però una creació feta a les estones d’oci no arribarà mai als nivells de qualitat d’aquells que s’hi poden dedicar completament (oblideu-vos dels genis). I si tenim uns escriptors amateurs, el resultat serà una literatura amateur.

“Tancar les pàgines de descàrregues vol dir censurar la xarxa”

No es pot negar que Espanya és un estat on la llibertat d’expressió està constantment amenaçada, però aquest problema no té res a veure amb els drets d’autor. Si jo vaig a la plaça major del meu poble, crido contra l’alcalde i em detenen, s’estan aixafant els meus drets; si vaig a la mateixa plaça i robo una cartera, estic cometent un delicte.

“La cultura és un dret i el seu accés ha de ser lliure”

I arribem al darrer argument, el que envolta tots els altres i justifica l’acte de robar convertint-lo en una defensa de la democràcia i la llibertat. Ens diuen que la cultura és tan important que tothom hi ha de tenir accés, i ho comparteixo totalment. La manca de recursos no hauria de ser cap obstacle per la lectura, i precisament per això tenim el país ple de magnífiques biblioteques que ofereixen un servei gratuït.

En canvi aquests paladins de la llibertat i la justícia social reclamen una altra cosa: descarregar-se d’internet (amb una connexió de pagament) al seu ordinador (comprat) les obres que ells volen, i després posar-les al mòbil o a l’ereader (també comprats) per llegir-les o escoltar-les. No creieu que aquí falla alguna cosa?

En realitat és ben senzill. Aquests lladres s’omplen la boca de cultura, però no li donen cap valor. Pensen, com tots, que un pagès ha de cobrar per les verdures que cultiva i un cambrer pels cafès que serveix, però no estan disposats a pagar per cap creació artística. Són tan ignorants que desconeixen el paper fonamental que han tingut els drets d’autor (raonables, és clar) en la història de la civilització occidental. I tan barruts, que quan algú assenyala el seu mal comportament, el titllen de censor i feixista.

Un dia algú haurà d’escriure una tesi doctoral sobre per què Espanya és l’únic país occidental on s’ha estès d’aquesta manera el robatori de cultura, i qui va fer creure a la gent que això era democràtic. Mentrestant, si per culpa dels lladres ens quedem sense més llibres d’en Monzó o la Rojals, farem que el nostre país sigui encara més trist i més petit.

Publicat originalment aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s