Vet aquí un dels grans misteris del nostre país, que ja mencionava Josep Pla fa més de mig segle. Malgrat compartir la tradició, la tecnologia i la matèria primera amb Itàlia, el cafè que se serveix al país veí és a anys llum del de casa nostra. De fet els cafès i tallats catalans es poden dividir bàsicament en tres categories: mediocres, repugnants i infectes. Fins i tot els restaurants de fama mundial rematen el sopar amb un producte totalment indigne.

Quina és l’explicació d’aquest despropòsit? Per què el cafè espresso, que hauria de ser homogeni, concentrat i de gust potent, és moltes vegades diluït, de gust dubtós i sembla que hi surin gotes d’un líquid ignot? Per què els tallats semblen omplerts amb llet aigualida, i hi manca l’espuma, que és la gràcia de tot l’invent? I per què, sobretot, per què se serveix en got de vidre, sovint de grans dimensions, i no en una petita tassa, com hauria de ser?

La culpa, crec jo, és dels propietaris de cafeteries, bars i restaurants, per no donar cap mena d’importància al cafè, i això que és un dels productes amb més marge de benefici. M’agradaria saber quants tenen cura de la cafetera, una màquina de precisió que ha de ser calibrada i necessita un bon manteniment; quants compren un bon producte que estigui a l’alçada, i sobretot, quants donen la formació adequada als seus treballadors.

Perquè aquesta és la clau, preparar un bon cafè no és tan fàcil, i als països seriosos es dedica temps a ensenyar com s’ha de fer. A Catalunya, en canvi, es deixa la màquina en mans del primer que passa, sense preguntar si la sap fer servir o no. I així veiem despropòsits com ara el cambrer omplint el got de tallat directament de l’ampolla (que deu portar hores, si no tota la nit anterior, sobre la barra), o encara millor, vessant una mica de l’espresso acabat de preparar per deixar lloc per la llet.

Els cafès de casa nostra deixen un regust dolent a la boca, i són causa de mals d’estómac, descomposicions intestinals i tardes d’irritació a la feina. I en el fons és culpa nostra, perquè quan els catalans rebem un producte o un servei indignes, normalment no protestem sinó que ho acceptem sense dir res, i demà serà un altre dia (amb un altre cafè nauseabund). I així ens va a la vida i al món, és clar.