Per què a Catalunya se serveix un cafè nauseabund?

Vet aquí un dels grans misteris del nostre país, que ja mencionava Josep Pla fa més de mig segle. Malgrat compartir la tradició, la tecnologia i la matèria primera amb Itàlia, el cafè que se serveix al país veí és a anys llum del de casa nostra. De fet els cafès i tallats catalans es poden dividir bàsicament en tres categories: mediocres, repugnants i infectes. Fins i tot els restaurants de fama mundial rematen el sopar amb un producte totalment indigne.

Quina és l’explicació d’aquest despropòsit? Per què el cafè espresso, que hauria de ser homogeni, concentrat i de gust potent, és moltes vegades diluït, de gust dubtós i sembla que hi surin gotes d’un líquid ignot? Per què els tallats semblen omplerts amb llet aigualida, i hi manca l’espuma, que és la gràcia de tot l’invent? I per què, sobretot, per què se serveix en got de vidre, sovint de grans dimensions, i no en una petita tassa, com hauria de ser?

La culpa, crec jo, és dels propietaris de cafeteries, bars i restaurants, per no donar cap mena d’importància al cafè, i això que és un dels productes amb més marge de benefici. M’agradaria saber quants tenen cura de la cafetera, una màquina de precisió que ha de ser calibrada i necessita un bon manteniment; quants compren un bon producte que estigui a l’alçada, i sobretot, quants donen la formació adequada als seus treballadors.

Perquè aquesta és la clau, preparar un bon cafè no és tan fàcil, i als països seriosos es dedica temps a ensenyar com s’ha de fer. A Catalunya, en canvi, es deixa la màquina en mans del primer que passa, sense preguntar si la sap fer servir o no. I així veiem despropòsits com ara el cambrer omplint el got de tallat directament de l’ampolla (que deu portar hores, si no tota la nit anterior, sobre la barra), o encara millor, vessant una mica de l’espresso acabat de preparar per deixar lloc per la llet.

Els cafès de casa nostra deixen un regust dolent a la boca, i són causa de mals d’estómac, descomposicions intestinals i tardes d’irritació a la feina. I en el fons és culpa nostra, perquè quan els catalans rebem un producte o un servei indignes, normalment no protestem sinó que ho acceptem sense dir res, i demà serà un altre dia (amb un altre cafè nauseabund). I així ens va a la vida i al món, és clar.