Gràcies, president Pujol

Ahir el president Pujol va fer un darrer servei a la pàtria. En les seves dues delirants, grotesques, memorables intervencions, no és que es disparés al peu, és que va llançar una canonada mortal contra el seu llegat, i contra el grup de catalans que ha remenat les cireres durant un segle.

El discurs llegit de Pujol sobre la història del seu pare és l’estocada definitiva a la burgesia barcelonina, prou tocada pel cas Millet. El president va explicar amb tota tranquil·litat com aquests prohoms pactaven amb les autoritats franquistes, tot i que ho feien pel “bé comú”, i traficaven amb divises a Tànger, però sempre per “afavorir els industrials cotoners”. Ara, el seu interès pels diners era nul, ho feien només per pagar diccionaris de “francès i sànscrit”.

Uns prohoms de la pàtria retratats per fi com allò que són: uns col·laboracionistes, uns lladres i uns hipòcrites, i tot això dit per un dels seus grans integrants i benefactors. Si jo fos un Carulla, un Gòdia o un Carceller, m’hauria posat les mans al cap.

Fins aquí el dia ja hauria estat històric, però llavors va venir la segona part, aquella en què Pujol va començar a escridassar els diputats, i a tractar-los… com els havia tractat durant els 23 anys de president. Els joves menors de 30 anys que només coneixen Pujol pel Polònia i els vídeos de l’APM, van poder veure en directe la seva autèntica cara: un senyor prepotent i rancuniós, que es creu l’esperit del poble català però en menysprea els representants. Ara bé, desposseït del poder que dóna el càrrec, ahir va quedar simplement com un Joan Capri amb una desena part de la gràcia.

De la resta d’intervencions no cal dir-ne massa res. Patètics Turull i Calvet (Junqueras, no fitxis tertulians), brillantíssim Fernàndez com sempre, traient la ràbia de l’antipujolisme dels vuitanta i noranta, i també excel·lents Herrera i Rivera al torn de rèplica.

La comissió d’ahir va ser pel pujolisme, i potser també per Convergència, allò que la final d’Atenes va ser pel Dream Team. D’aquesta no se’n refan.

15 respostes a “Gràcies, president Pujol

  1. Anem a pams:
    1. Aquesta era o havia de ser una sessió de control sobre el per què l’ex-president Jordi Pujol tenia diners no declarats a Andorra essent President de la Generalitat. Res més que això. Però no va ser això, va ser molt més que això, malauradament. Va ser una critica a a l’ex-president, al pujolisme i a CiU per extensió, a la burgesia catalana, etc, etc… massa cops via la desqualificació personal.
    2. Ni Pujol és Catalunya ni entenc d’on surt tanta ingenuïtat col.lectiva pel que fa a diners desviats a paradisos fiscals per part de presidents, diputats i altres membres d’ens oficials. Deixem-nos estar de patries, burgesies i col.laboracionisme. Recordem, havia de ser una sessió de control pel que ja s’ha esmentat, res més.
    3. . En base a tot aquest ‘totus revolutus’ tothom va perdre bous i esquelles. Tothom. Trist espectacle i nul respecte als catalans. I recordem una cosa: si Pujol va ser president va ser pq va guanyar les eleccions, agradi o no. Repeteixo, trist espectacle

  2. A veure, Oriol, hi ha una cosa per sobre del cas Pujol, i és l’honestedat o, per dir-ho d’alguna manera, el respecte que hom té a la veritat, independentment de les idees preconcebudes. Defensar a un individu que ja ha confessat és un clar exemple d’allò que es coneix com “ser més papista que el papa”. Cal acceptar allò que el propi Pujol ha confessat: “he estat un evasor fiscal durant trenta anys”. Si la compareixença havia de ser una sessió de control sobre això, per què no va respondre ni una sola pregunta sobre aquest assumpte? És obvi que va ser president perquè va guanyar eleccions. Aquest és precisament el problema. Ara ha confessat que durant tots aquests 23 anys va estar mentint. Tu creus que n’hauria guanyat cap si hagués dit obertament: “Ei, que tinc x milions a Andorra! Ei, els meus fills s’estan enriquint a manta gràcies a les meves connexions!” Jordi Pujol és una vergonya pel país, això és el senten avui totes les persones honestes que algun cop el van votar.

  3. Tens raó, va donar una imatge de prepotència inaudita i el que em sap més greu és que ningú l’escridassés, tal i com ell es va permetre de fer-ho amb els representants dels catalans; qui s’ha pensat que és?? L’haurien d’haver respost amb la mateixa virulència que va mostrar ell (a més de no respondre a cap pregunta, cal dir-ho??) . Una bona bronca. Molts catalans (com el del primer comentari) continuen captius d’una mena de complex, com si el papà els renyés per haver arribat massa tard a casa. Molts polítics dels que hi havia l’altre dia igual, semblaven acovardits i es van deixar esbroncar. Ho vaig trobar molt patètic.

  4. Una mica d’acord amb tots, però penso que hi ha massa coses de les que no s’ha parlat a Catalunya i que hauríem de fer una mena de catarsi col·lectiva si volem anar cap o n sembla que anem i volem anar. El divendres va ser un inici de la dita catarsi-

  5. Retroenllaç: Moltes gràcies, president

  6. Ahir va quedar clar allò de la cabra i “el monte”. Ell com a bon soberbi, es considera el constructor del país i que tots li devem alguna cosa com el dret a respirar: em va recordar l’escena en què Jack Nicholson, reconeix davant -d’un allà sí- tribunal de justícia- que havia ordenat el “code red”. Que potser els diputats esperaven que reconegués el suspitosament probable finançament il•lícit de CIU i altres il•legalitats? Santa inocència.
    Jo espero que algun dia no gaire llunyà, l’expresident “tiri de la manta” i caigui tota la merda d’aquí i d’allà, del reïnat i virreïnat de la Pandereta; no sigui que construïm”el nou país” amb peus de fang o dormint amb els corruptes. Que caigui tota la merda, però tota eh!

  7. Vagi per endavant que no vaig votar mai en Pujol i que no ho faria ara. Tampoc no penso fer una defensa del senyor Pujol com a evasor d’impostos. Tanmateix, dit això, he de dir que sí, que l’espectacle va ser esperpèntic. Ben cert que el senyor Pujol, tal com era d’esperar, no va aclarir res. Però la utilització política que es va fer del cas per desqualificar CDC i el sobiranisme va ser el que veritablement va ser esperpèntic. Dir que el senyor Rivera va estar ‘excel·lent’ em sembla gairebé una ’boutade’.

    1. El senyor Rivera va ser previsible (com tots) a la primera intervenció, però dels pocs que va saber replicar Pujol a la segona. Que sigui als meus antípodes ideològics no vol dir que no li reconegui el mèrit.

  8. Retroenllaç: Moltes gràcies, president – Mail Obert – VilaWeb | Humbert.Cat

  9. L’espectacle va ser, en general, patètic. Però, per a mi, va haver-hi una frase espantosa per falsa i manipuladora ( ja ens té habituats). La Camatxo va dir que en Pujol i els seus están muntant la independència per a sortir impunes de les seves malvestats.
    On quedem la resta dels catalans que sortim al carrer i votarem independència?
    On quedem els que hem obligat els nostres polítics a prendre el camí que vol la majoria (i no a la inversa)?

  10. La història és repeteix amb altres actors. Això m’ha recordat aquella cançó de Pi de la Serra que deia així:

    A Suïssa han ingressat,
    milers de milions a cabassos.
    Després diuen que és l’obrer,
    el culpable dels fracassos
    i la manca de control.

    Si els fills de puta volessin
    no veuríem mai el sol.

    Heu d’oblidar, si podeu,
    aquests 40 anys de Glòria.
    A mi no em preocupa gens,
    perquè tinc mala memòria
    i el cap dur com un pinyol.

    Si els fills de puta volessin
    no veuríem mai el sol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s