La deriva pútrida d’El País

El País ha estat durant dècades el diari oficial del progressisme espanyol. La publicació de Jesús de Polanco i Juan Luis Cebrián va tenir una enorme influència sobre els governs de Felipe González, i va viure els seus anys daurants contra José María Aznar. Era també l’aparador de la modernitat i el creador de tendències, i fossis escriptor, director de cinema o músic, no eres ningú fins que no t’havien fet un reportatge a El País Semanal. Però a partir de 2004 les coses es van començar a tòrcer, primer perquè José Luís Rodríguez Zapatero va preferir confiar en un aparell mediàtic alternatiu, després per unes mastodòntiques inversions audiovisuals que van resultar ruïnoses, i finalment per la irrupció d’Internet i la crisi general de la premsa de paper. El Grupo PRISA, aquella vibrant empresa creada, com tantes d’altres, a rebuf el BOE en ple franquisme (van ser els únics que tenien els llibres de text a punt quan es va implantar la EGB), ara pertany a banquers i fons voltors. Cebrián, això sí, segueix cobrant més de dos milions d’euros l’any tot i haver acomiadat bona part de la plantilla.

Tot plegat explica per què el pasat 10 de setembre, dia de la defunció del banquer Emilio Botín, la portada de l’edició digital d’El País era aquesta.

(Us recomano que us ho mireu amb calma, perquè hi ha frases d’aquelles que, o bé t’hi emprenyes, o bé caus a terra de tant riure)

Quan finalment el Règim de 1978 ha entrat en una crisi absoluta (i esperem que definitiva), l’antic diari progressista s’ha col·locat ràpidament al costat de les elits, en defensa de l’status quo i en contra de qualsevol canvi. Bé, potser sempre havia estat així, només que ara s’ha tret la màscara (llegiu, si teniu estómac, els acollonants articles de Cebrián sobre Suárez, el nou Rei o Catalunya). Amb una barreja de titulars entre manipuladors i hilarants, una selecció de continguts a la web que amaga els contraris a la versió oficial, i una colla d’opinadors a sou que actuen de flagell contra qualevol canvi del sistema, El País defensa una claríssima línia conservadora.

Un dels enemics actuals d’El País és Podemos, i el diari s’ha llançat en tromba a atacar-los, sigui acusant-los d’individualistes que no tenen en compte el bé comú (¿Podemos con Podemos?, de Nicolás Redondo Terreros), de tenir una política econòmica de dretes (¿Es Podemos una alternativa para la izquierda?, d’Antonio Roldán Monés), i de ser uns comunistes que convertiran Espanya en Cambodja (Podemos: el ascenso al poder, del sempre grotesc Antonio Elorza).

Però és en el cas català on El País ha abandonat qualsevol aparença d’equanimitat, i lluny de l’equilibri i la intel·ligència de The Guardian, ha optat pel Santiago y cierra España. Em direu que queden veus favorables al procés català, com Culla, Ramoneda o Serés, però els seus textos queden desterrats a la secció de Catalunya i no surten a la portada digital. En canvi quan entreu a la web els dos analistes catalans que hi trobareu són Francesc de Carreras i Xavier Vidal-Folch.

Però sobretot aquesta línia afecta els titulars i la redacció de les notícies. La “deriva secesionista de Mas” (com sempre el poble no hi pinta res) és una expressió omnipresent, així com l’adjectiu “radical”. I també es fan petites obres mestres com aquesta:

Fixeu-vos-hi, la redacció fa que la culpa de la falta de consens caigui sobre els catalans… quan de fet la diferència entre els casos escocès i català és la posició del govern de l’estat!

Però el pitjor d’El País actual és com la necessitat de quedar bé amb el govern i les forces fàctiques (ai, la publicitat institucional) els porta a defensar posicions increïbles. Mentre els altres mitjans anaven plens del Cas Moragas i en donaven una visió extremadament crítica, era precisament El País qui en feia l’article oficialista (sense signar, és clar), i a sobre ho presentava així a la web:

Que bona gent que és el tal Moragas, eh?

En resum, que El País s’ha convertit en l’ABC. Però vaja, tenint en compte que l’ABC, amb els seus fotomuntatges d’islamistes independentistes, ha ocupat el lloc d’El Jueves, tampoc té res d’estrany.

AFEGIT: Ahir El País va publicar un article de José Bono on ataca Pasqual Maragall, algú que ja no es pot defensar, i li carrega les culpes de la situació catalana. Avui Enric Juliana li respon magníficament a La Vanguardia (En defensa de Pasqual Maragall), i descriu l’acció de Bono com a “immoral”. Jo directament diria que l’exministre és una persona repugnant, i que El País s’ha cobert una altra vegada de glòria.

Advertisements

3 respostes a “La deriva pútrida d’El País

  1. Genial anàlisi. De fet, que ataquin tant a Podem la única cosa que aconsegueix és enfortir-los més; és curiós que encara no se’n hagin adonat, potser les elits no són tan intel.ligents com volen semblar o alguna cosa se m’escapa.
    Respecte Catalunya, doncs ja saben com va la cosa, en part per la mateixa miopia que demostren amb el fenòmen de Podem, en fi…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s