El meu programa de ràdio

En ocasió del dia mundial de la ràdio.

Calculo que, des de la meva adolescència, per cada hora de televisió que he vist a la meva vida en dec haver escoltat quatre o cinc de ràdio. Com molts de la meva edat o una mica més grans, els primers programes que vaig seguir eren el Pasta Gansa que feia Mikimoto a Catalunya Ràdio (amb les històries de Sant Nicolau Pistoler o el Nano Zombi) i les retransmissions del Força Barça, en què els millors partits eren aquells on no passava res.

Però el meu programa, el que porto seguint des del primer dia i m’ha acompanyat durant la universitat, la meva etapa d’autònom, l’emigració a Noruega i la carrera de mestre, és el Versió de Toni Clapés i Jaume Nolla. Tot i que no n’estic segur, diria que ja els vaig escoltar el primer dia, quan van substituir Pere Tàpias de 6 a 7 de la tarda a Catalunya Ràdio.

El Versió va començar sobretot com un programa d’entreteniment, i l’humor encara és dels pilars del programa. Per sort han fugit gairebé sempre del to blanc i complaent, i han sabut tocar des de la farsa més delirant fins a l’humor negríssim, sempre fent servir els vicis i les petites misèries del país (hipocresies, canvis de jaqueta, conflictes veïnals). També han tingut molta cura del recurs de les imitacions, i en lloc d’incorporar els personatges que serien evidents, tenen en plantilla des de corruptes nostrats als elements més decadents de la faràndula barcelonina, o uns quants membres de la casta tertuliana. Tot plegat s’ho han pogut permetre per un agudíssim sentit per l’autocrítica, i ho han fet sabent que una part de l’audiència no hi connectaria.

Però darrerament el Versió és també un referent periodístic. Toni Clapés té la rara virtut de saber saltar-se el guió quan cal, i fer repetir un concepte a un entrevistat si no s’ha entès bé, o portar la conversa cap a una altra banda si surt un element més interessant. També cal recordar que va ser el primer lloc on vam sentir Santiago Niño Becerra o Gonzalo Bernardos, que el 2006 ja avisaven de la crisi o l’esclat de la bombolla (cosa que els feia saltar la centraleta de trucades de promotors indignats, per cert).

El darrer any a Catalunya Ràdio es va notar força la tensió que va viure l’equip. Quan els treballadors van fer vaga, la direcció va prohibir que es mencionés en antena, cosa que Toni Clapés es va saltar repetidament. Al cap de poc van fer al salt a Rac1, i van aconseguir la gesta d’endur-se l’audiència sencera.

Cada nova temporada penso que el programa anirà cap avall, que l’excel·lència no es pot mantenir durant més de quinze anys. Sorprenentment sempre ho aconsegueixen, i a meitats de la tardor la màquina ja està a ple rendiment. Potser el secret és que el nucli és fidel i compacte, però no els ha tremolat mai la mà a l’hora de renovar seccions i col·laboradors.

Malgrat la seva qualitat i el lideratge d’audiència, els reconeixements cap al programa han estat escassos, cosa lògica si sabm com reacciona el país davant dels que no es casen amb ningú. Fins i tot crec que és un honor que no els hagin donat mai l’Ondas. En qualsevol cas espero que continuïn fent la seva gran feina durant molts anys, perquè el dia que desaparegui el Versió uns quants milers de catalans ens quedarem una mica orfes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s