Les coses que no m’agraden de Noruega

Aquestes festes de Nadal una amiga es queixava de què els emigrats sempre parlem bé del nostre país d’adopció, i em deia que també hi havia d’haver coses negatives. Doncs bé, per què no es digui que no tinc esperit crític, aquí teniu les tres coses que no m’agraden de Noruega.

1. La foscor a l’hivern. De llarg el problema més greu, però inevitable per la latitud. Avui per exemple el sol ha sortit a les 9:50 del matí, i es pondrà a les 14:59. Això vol dir que no només he arribat a l’escola quan era fosc, sinó que quan he acabat la primera classe a les 9:30 (comencem a les 8), tot just començava a clarejar. La intensitat lumínica també és més baixa, sobretot els dies en què hi ha una espessa capa de núvols. Davant d’això hi ha pocs remeis: l’oli de fetge de bacallà per la vitamina D, mantenir-se actiu i procurar sortir quan hi ha llum.

En canvi la fred no és cap problema, com que hi ha poca humitat en fem prou amb un bon abric. A més els dies de més fred (per sota de -5 graus) són els d’anticicló, i per tant brilla un sol radiant. Són de llarg els millors de l’hivern. Al final però es compensa una mica durant els mesos de juny i juliol, quan hi ha 24 hores de llum i tothom té molta més energia.

2. El consum d’alcohol. Els noruecs consumeixen la meitat d’alcohol per capita que els espanyols, el problema és que ho concentren en una o dues nits a la setmana. A sobre no hi ha una cultura de gaudir de les begudes, sinó que l’únic objectiu és emborratxar-se. És un costum molt estès en tots els rangs d’edat i classes socials, i ho empitjora el fet de ser un enorme tabú. Simplement no els agrada parlar-ne, ni de la problemàtica social ni del seu comportament quan van beguts. No és una qüestió nova (víking?) però ho ha agreujat l’augment del nivell de vida (i per tant del poder de compra).

3. L’aïllament geogràfic. Si des de Trondheim vull anar a una altra ciutat de més de cent mil habitants, només tinc una sortida: Oslo, a 500 km, sis hores en cotxe o en tren. Arribar a Bergen és impossible pels fiords i les muntanyes, i cap al nord només hi ha ciutats petites. Això vol dir que no hi ha més remei que agafar l’avió per tenir contacte amb les zones civilitzades del continent. Les companyies de baix cost com la fantàstica Norwegian hi ajuden, però es troba a faltar tenir una gran capital europea a una hora de tren, com ens passa a Girona.

Un cop escrit això, crec que m’he guanyat la força moral per seguir pontificant sobre Noruega i Catalunya durant tot el 2014. Per tant prepareu-vos!