La Generació T ens ha arruïnat (i 3)

Primera part. Segona part

Als dos articles anteriors d’aquesta sèrie he parlat de com la Generació T porta trenta anys controlant la política, l’economia i el discurs intel·lectual i mediàtic del país, i ha mantingut uns privilegis a costa d’arruïnar els més joves. Avui em toca parlar doncs dels que venim després.

Si seguim la classificació habitual, després de la T ve la Generació X, els nascuts entre 1965 i 1981, i que és la meva. Som els que érem massa petits durant la transició però vam viure els sòrdids anys vuitanta, vam fer el BUP i el COU, i després vam inundar les universitats perquè anar a l’FP era de fracassats. Vam entrar al mercat laboral en condicions més precàries, tot i que teníem l’opció de prosperar mica en mica, i vam gaudir d’uns períodes de bonança on més o menys vam teixir una xarxa de contactes i ens vam poder anar col·locant.

A nosaltres la crisi ens ha afectat el present, en funció de la sort i la trajectòria que hem tingut: què vam estudiar, on vam trobar feina (a l’administració, la construcció) i sobretot si ens vam hipotecar o no. La nostra generació es va trobar amb la bombolla immobiliària i la brutal especulació just quan ens tocava formar famílies i tenir fills, i això vol dir que molts van comprar habitatges a preus infladíssims i amb hipoteques a 30 anys o més.

A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans, i a sobre ens hem de sentir que ens tractin amb condescendència o ens mirin per sobre l’espatlla.

Ara bé, molt pitjor ho tenen els més joves, els millennials, els que van entrar al segle XXI sent menors d’edat i han crescut envoltats de les noves tecnologies. Malgrat ser descrits com a “narcissistes mandrosos i que només reclamen els seus drets” (en una cèlebre i vergonyosa portada de la revista TIME), són els que patiran més la crisi.

Els millennials s’han vist afectats de ple pel terratrèmol de la LOGSE i les guerres educatives, per la pujada brutal de taxes universitàries, pel dumpig social causat per l’onada migratòria i per la reducció de places a l’administració. Per primer cop en segles el nivell d’estudis no serà clau per al seu futur, sinó només el fet de tenir algun parent veterà amb influències que els pugui garantir una posició. En cas contrari, les poques opcions passen per acceptar contractes escombraria amb sous de misèria, convertir-se en estudiants perpetus (o individus improductius), o provar fortuna a l’estranger.

Les tendències generacionals són comunes a tot el món occidental, però són especialment greus a Espanya pel seu model de país. La dictadura de la Generació T es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli.

Crisi econòmica, política i de la banca? Sens dubte. Però el que vivim és sobretot una crisi generacional.