(Primera part de la sèrie)

Old Economy Steve (l’Steve de la vella economia) és un meme d’Internet que s’ha fet popular als Estats Units. L’Steve es va fer adult a meitat dels setanta, duu una camisa blava de l’època, i ens recorda la situació amb què es va trobar quan era jove: es va poder comprar un pis als 22 amb només un any de sou, va trobar feina malgrat no tenir experiència, i sobretot va començar la seva vida professional sense milers de dòlars en crèdits a l’estudi. Aquest darrer és un tema estrella als EUA, tractat en articles com ara We must hate our children (Segur que odiem els nostres fills).

En canvi a Espanya no es parla gens de l’esquerda econòmica generacional, i això que encara és més sagnant. Aquesta setmana llegia dues dades de quan l’economia del país era suposadament fantàstica: el 2005 el 90% dels joves entre 16 i 35 anys tenia un contracte temporal, i el 53% dels aturats tenien menys de 35 anys. El 2011, en plena caiguda, ja es publicava que el 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys (font).

Com s’ha arribat a aquesta situació? Doncs perquè sempre que hi ha hagut una negociació laboral des dels temps de Felipe González s’ha triat mantenir tots els drets socials de la gent més veterana i retallar els dels joves, en lloc de buscar un equilibri. Això amb l’aplaudiment de les esquerres i dels sindicats. I dels treballadors instal·lats, no cal dir-ho, com es pot comprovar en les votacions a moltes grans empreses.

Per tant molts joves han estat expulsats del mercat laboral tot i estar sovint més preparats i ben formats que els treballadors més grans, només perquè aquests estaven blindats per les lleis fetes pels companys de generació. Aneu per exemple a les redaccions dels diaris i ho comprovareu (becaris al marge), o als hospitals. L’argument va ser sempre que “cal protegir els treballadors de més de 50 anys perquè ho tindran complicat per tornar a trobar feina”, però per cada veterà de 50 i en amunt que hem salvat, quants joves de 30 en avall hem condemnat a la precarietat i a no poder formar la seva vida adulta?

I què dir de les vergonyoses prejubilacions que es van fer a grans empreses i bancs, en què es va enviar gent de 55 a casa amb pensions astronòmiques que vam pagar entre tots? I de la brutal especulació immobiliària que va fomentar la Generació T, a gran escala però també domèstica, i que va arruïnar centenars de milers de joves que van quedar atrapats per hipoteques impossibles? I dels deutes que van provocar els nostres líders i que tocarà anar pagant durant dècades?

La conclusió de tot això és que ara mateix a Espanya el sou més freqüent s’ha igualat a la pensió mitjana (font). I compte, perquè ara estem pagant pensions a una generació anterior a la T que ho van tenir molt més complicat per cotitzar, però quan els de la T es jubilin massivament la xifra mitjana pujarà. Així doncs el sistema ens ha portat a pensionistes cobrant 2000 euros al mes i enginyers de vint i llargs amb sous de 900. Algú m’explica això com se sosté?

(Continua a la tercera part)