Per què som on som

1977. Josep Tarradellas torna de l’exili i es restableix la Generalitat de Catalunya. És l’únic acte de la Transició Espanyola que enllaça amb la legitimitat republicana, i alhora desactiva l’emergència del PSUC, preocupant en un context de Guerra Freda. Els manifestants criden “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” al carrer, però no saben que l’amnistia beneficiarà sobretot els càrrecs franquistes, que quedaran impunes i seguiran manant.

1978. La Constitució Espanyola estableix un model dual de nacionalitats i regions. Miquel Roca, negociador de CDC, decideix renunciar al concert econòmic per a Catalunya i a tenir una policia pròpia (Xabier Arzalluz del PNV l’avisa que està cometent un error històric).

1980. Andalusia decideix que ella també és una nacionalitat històrica, i trenca la lògica de la Constitució. En poc temps es dibuixa el mapa de les 17 autonomies i s’implanta el “cafè per a tots”.

Anys 80. Jordi Pujol presideix la Generalitat, aplica la política del “peix al cove” i munta una administració copiada de la castellana. La reconversió industrial i l’entrada a la CEE comencen a desmuntar un teixit productiu parcialment obsolet.

1993. El PP perd les eleccions generals contra pronòstic. Es munta la “caverna mediàtica” madrilenya i es torna a aplicar l’anticatalanisme com a arma electoral. Portades d’impacte de l’ABC (“Igual que Franco pero al revés“, “Pujol sigue exprimiendo a González“, etcètera).

1996. El PP guanya les eleccions generals amb majoria simple i ha de pactar amb CiU i el PNV per governar. Pacte del Majestic, el “peix al cove” en la seva màxima expressió.

1999. Maragall treu més vots que Pujol, però la llei electoral i l’escissió d’ICV li impedeixen governar. El govern de Catalunya entra en paràlisi pel terror a la victòria socialista i la tria del successor entre Mas i Duran. Mentrestant el PP comença a construir el Gran Madrid (i la seva platja, la Gran València) amb els impostos de tots els espanyols i l’emergència del crèdit. Els antics grans monopolis estatals, privatitzats i entregats als amics, converteixen per primer cop Madrid en la capital econòmica de l’estat. Maragall escriu un article profètic: Madrid se va (2001).

2003. Maragall treu més vots que Mas, ERC es dispara i es pot formar el tripartit d’esquerres. La seva aposta, inspirada en l’avi poeta, és reformar l’Estatut d’autonomia per trobar un nou encaix federal amb Espanya. El candidat socialista espanyol Zapatero havia dit a la campanya: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya“.

2004. El govern es converteix en un Dragon Khan pels errors propis i els atacs d’alguns grups mediàtics. Carod-Rovira es reuneix amb ETA i els serveis secrets espanyols ho escampen. També arran d’unes declaracions seves sobre Madrid 2012, es fomenta el boicot als productes catalans, especialment el cava. Moltes empreses comencen a entendre que cal deixar el mercat espanyol i exportar. Zapatero guanya inesperadament les eleccions generals.

2005-2006. El Parlament de Catalunya aprova l’esborrany de nou Estatut, que s’envia a les Corts Generals i immediatament se li “passa el ribot” (paraules d’Alfonso Guerra). El PSC vota diferent aquí i allà en molts aspectes del text, i finalment són Zapatero i Mas els que en pacten la forma final. ERC decideix que demanarà el vot pel no al referèndum, i el govern Maragall cau. El nou candidat del PSC Montilla perd les eleccions, però es reedita un tripartit molt més dèbil. El PP presenta recurs al nou Estatut.

2008. Comença la crisi econòmica mundial, que fa esclatar la bombolla immobiliària a Espanya. La societat paga el preu de l’aposta pel sector de la construcció i les obres faraòniques. El govern espanyol publica per primer i darrer cop les balances fiscals interregionals d’Espanya (entre el 6,38 i el 8,7% del PIB en el cas de Catalunya). Al marge del dèficit fiscal històric, les finances de la Generalitat queden molt tocades per l’enfonsament dels ingressos i l’augment exponencial de les despeses (sobretot la L9 del Metro de Barcelona).

2009. Consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt, que té un gran ressò i s’estén com una taca d’oli a més de 500 municipis.

2010. El 28 de juny el Tribunal Constitucional (amb la majoria de membres amb el mandat caducat) emet sentència sobre l’Estatut de Catalunya i en retalla els trets més fonamentals, malgrat haver estat aprovat pel Parlament, les Corts Generals i el poble català en referèndum. Es convoca una manifestació pel 10 de juliol, i els polítics comencen a barallar-se sobre el lema (Som una nació, nosaltres decidim) i la capçalera. Més d’un milió de persones surt al carrer, la capçalera queda engolida, i Montilla ha de sortir escortat. El novembre Artur Mas guanya les eleccions i promet negociar un nou pacte fiscal amb l’Estat. Es comença a aplicar una política de retallades de drets socials.

2011. Es funda l’Assemblea Nacional Catalana per trencar amb les divisions històriques de l’independentisme català.

2012. L’ANC convoca una gran manifestació a Barcelona per l’11 de setembre. CiU s’hi apunta i la pren com una defensa del pacte fiscal, i el PSC s’esquerda. En una acció logística sense precedents, un milió i mig de persones surten al carrer amb un crit majoritari d’independència. Els polítics tornen a quedar engolits, a Duran i Lleida li tiren monedes i la idea del pacte fiscal queda enterrada. Comença l’etapa actual de Catalunya.

2 respostes a “Per què som on som

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s