El menú del PSC

Com ja vaig explicar fa un temps, durant l’època Maragall vaig ser militant de base del PSC. Ara no només no sóc membre del partit sinó que ni tan sols els voto, però no puc deixar de veure el que hi està passant amb una fascinació estranya, barreja d’horror i hilaritat. I no només per les baralles internes o les pífies dels seus líders, sinó sobretot per la seva aposta política.

Quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència fa deu anys, el PSC portava un bagatge de dues dècades de transformació municipal, i un projecte il·lusionant de canvi per a Catalunya. El seu concepte federal i de reforma de l’Estatut va ser un intent de repensar la relació amb Espanya, amb el miratge que la casta madrilenya era tan demòcrata com proclamava i els polítics catalans no s’arronsarien. Gran error de valoració, que Maragall va pagar sent apunyalat pels seus enemics i per l’oposició; però com a mínim era una opció feta amb tota la bona voluntat.

El federalisme actual del PSC, en canvi, és molt diferent. De fet el missatge real que arriba a la població és aquest:

“Mireu, gent, això de la independència és impossible i no hi arribarem mai, per tant què us sembla si us conformeu amb el federalisme? És veritat, cada vegada que ho hem provat ens hem fotut una trompada, i a Madrid de federalista no n’hi ha ni un, però vaja, alguna cosa haurem de fer, no? Això sí, sense passar-nos ni fer soroll, que sobretot no es tracta de molestar ningú”

És la política del segon plat. Si tots els manuals de comunicació diuen que cal enviar missatges positius i il·lusionants, sobretot en temps de crisi, el PSC ha triat el camí del mal menor, i a sobre pensant-se que el país té la mateixa composició sociològica i idèntica estructura demogràfica que el 1990.

El PSC s’ha convertit doncs en un restaurant de carretera amb taules de fòrmica i televisor de tub, i que només té plats reescalfats al menú. Es refia de la parròquia de tota la vida, però aquesta es va fent gran o busca altres opcions; i espera que s’hi aturi algun client per equivocació o perquè té gana i no hi ha cap altre lloc a la vista.

Una lectura de tot plegat pot fer pensar que es tracta d’un gran error i que un dia el partit tornarà a un camí lògic. Em temo però que en realitat es basa en un càlcul numèric: si ens quedem amb uns 15 diputats, i uns quants ajuntaments aquí i allà, i hi sumem els assessors, doncs al final més o menys tots els de la cúpula tenim sou i feina, que les coses al món real van força malament i molts tampoc tenim massa ofici ni benefici. Del Girona m’enamora i el Barcelona posa’t guapa al Qui dies passa anys empeny. Com s’han de veure.