Humor i nació: Pere Cardús / Valero Sanmartí

Pere Cardús és un periodista que per la seva brillant trajectòria professional i intel·lectual té una columna d’opinió a Vilaweb. Bé, per això o perquè el seu papà és Salvador Cardús, que a casa nostra ja se sap. En qualsevol cas, en una columna publicada el passat 26 de juny i titulada Torracollons per exigències del guió, Cardús defensa que cal deixar de fer sàtira sobre els nostres dirigents polítics, perquè el moment que vivim “demana confiança i respecte pel poder”.

L’article invita a llegir-lo diverses vegades, i això en aquest món d’informació instantània ja és un mèrit. La primera sensació és que Cardús se’n fot de nosaltres i, en un exercici altament irònic, critica els polítics molestos amb la sàtira (com les opinions de Duran i Lleida sobre el Polònia) i l’excés de solemnitat del procés català. Però no. Cardús ho diu seriosament:

“Si ara no som capaços d’aparcar la banalització dels gests del nostre petit poder o si no som capaços de mostrar un respecte prudent als qui han de dirigir el procés d’independència, ens posarem bastons a les rodes del carro que ens hi ha de portar. (…) Quan el poc poder que tenim penja d’un fil i és amenaçat pertot arreu, la irreverència pot acabar de fer-lo caure. Ara és moment de fer pinya i de respectar el lideratge –Mas-Junqueras– escollit a les urnes aclaparadorament.

Destaco les darreres paraules perquè reflecteixen perfectament una concepció del poder molt nostrada: el respecte no cal que ens el guanyem cada dia, sinó que vostè voti’ns que nosaltres ja farem la nostra durant quatre anys. A banda que jo no penso fer pinya amb els hereuets lladres, els amics de la màfia russa i els grans líders que els emparen, per més independentistes que siguin. I com que el règim constitucional espanyol (que ja té collons) els protegeix fins a l’extrem, quin recurs ens queda que no sigui la burla i la sàtira?

* * *

Per compensar tanta barra intel·lectual (o desvergonyiment per arreplegar una cadira), el millor antídot és llegir Jo només il·lumino la catalana terra, de Valero Sanmartí. Aquest cèlebre blocaire, amagat darrera un pseudònim i la imponent imatge d’un Magnum-pantocràtor, retrata una societat catalana adormida pel cofoïsme i els copets a l’esquena, i dispara contra tot allò que considera indigne. La seva originalitat és que, a diferència dels Boadella o Trallero, no ho fa contraposant-ho a l’ideal Espanya, sinó centrant-se estrictament en casa nostra. De fet l’única referència al país veí la fa quan parla… de l’exèrcit espanyol!

Darrera dels atacs als Manel, la ratafia o la basquitis dels independentistes (i aquí Sanmartí en demostra moltes hores en casals de Gràcia) hi trobem una crítica més profunda a la manera de construir el país, els missatges del Grup Godó o l’històric control cultural per mitjà de subvencions (“a Catalunya la revolució no serà televisada, sinó comprada“). Hi ha peces brillants, com la de l’evolució cultural del quillo o la contraposició entre footing i running.

Llàstima que de la casta tertuliana (el meu tema de capçalera) en parli poc, i en lloc dels atacs a Paco Marhuenda hauria preferit un text a l’estil Finnegans Wake basat en els processos mentals de Lluís Foix. També m’estranyen els atacs a les terres de Lleida, quan podia girar el cap cap a Girona i hi hauria trobat un ambient encara més delirant. Però en canvi les dues darreres pàgines de l’últim capítol, sobre la independència, s’haurien de fotocopiar i grapar-les al front de tots els que es van creure el cartell electoral messiànic del president Mas.

Imprescindible.

* * *

Naturalment en un país ideal Valero Sanmartí seria la identitat secreta i arrauxada de Pere Cardús, o encara millor, Pere Cardús també seria un personatge i un instrument més de Valero Sanmartí per remenar consciències. Però vaja, tampoc crec que es pugui demanar tant.

5 respostes a “Humor i nació: Pere Cardús / Valero Sanmartí

  1. El panorama de casa nostra no és gaire encoratjador, malhauradament aquest és el país que tenim i no sé si mai en tindrem cap de millor. Ho començo a dubtar seriosament. Els catalans no ens posarem mai, d’acord, ja ho diuen 3 catalans i 4 opinions, som envejosos per naturalesa ho critiquem tot però poques vegades analitzem res.

  2. En efecte, l’ambient gironí és delirant: ens desplacem amunt i avall en tractor. La majoria no tenim mòbil i ens llevem d’hora per cantar els Segadors i munyir les vaques. Els que tenen més cèntims han estat una vegades o dues a Barcelona i a Andorra. A casa hi tenim trabucs i els diumenges anem a ballar sardanes a la plaça, amb barretina i espardenyes.

    Amb tota l’estima del món: cada tardor aguantem hordes de pixapins que es carreguen- literalment- els nostres boscos buscant uns bolets que després no saben identificar. Ens passem l’estiu en una caravana perquè aquests mateixos pixapins vénen a banyar-se a les nostres platges. Hem de sentir dir que tal o qual cosa “és molt autèntica”, amb to condescendent i paternal. Els pobles petits suporten les invasions de barcelonins rics que compren segones residències i després es queixen perquè senten tocar les campanes. I una tirallonga llarguíssima que no acabaria.

    I tu encara creus que no se’n foten prou de nosaltres? Que estàs de broma?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s