Un institut de Noruega

L’institut on treballo des de 2009 es diu Byåsen Videregående Skole. Byåsen és el nom d’un dels barris de Trondheim, a l’oest de la ciutat, i videregående skole indica que es tracta d’un centre on s’imparteix la secundaria post-obligatòria. És un edifici nou, del 2004, construït en uns antics terrenys militars. També és el més gran de tota la regió, amb una superfície d’uns 28.000 m2, tot i que al seu interior hi ha la biblioteca del barri i una part està llogada a un gimnàs privat. El pressupost del 2010 va ser d’uns 93 milions de corones, al canvi uns 12,5 milions d’euros, inclosos els sous dels treballadors.

L’institut acull aproximadament un miler d’alumnes, dels quals 450 són de batxillerat (ciències i lletres) i la resta de quatre branques de formació professional: restauració, mecànica, salut i comunicació. Els nois i noies comencen amb 16 anys i pleguen al cap de 2 cursos si fan FP i de 3 si escullen el batxillerat (és a dir, un més que a Espanya). A Noruega s’accedeix a l’ensenyament post-obligatori amb la nota de la secundària, i com que hi ha moltes més sol·licituds que places, el nivell dels estudiants sol ser bo. Tot i això és una escola molt de barri, i els alumnes se solen conèixer des de la llar d’infants o l’escola primària.

Tenir unes instal·lacions per sobre la mitjana és un focus gran d’atracció, i un dels millors elements són les zones comunes on els alumnes hi poden estudiar, menjar o descansar (els sofàs són molt populars fins a les 10 del matí). Com veureu a les fotos tot està basat en la fusta, el metall i el vidre, i els mobles es van triar segons el criteri d’un decorador. I sí, hi ha taquilles com a les sèries americanes.

Els mestres tampoc ens podem queixar, tots tenim un espai de treball individual en uns despatxos força amplis. En cadascun d’ells hi som uns 8 o 10 mestres, que sempre tenim tendència a acumular-hi llibres, papers, cafeteres, teteres, fotos, estocs de menjar per a casos d’emergència, etcètera.

L’horari de l’institut coincideix amb la jornada laboral estàndard de Noruega: les classes comencen cada dia a les 8 del matí i es poden allargar fins a les 4 de la tarda, tot i que en funció del dia i del curs els alumnes poden plegar a la 1 o a les 2. De 11:10 a 11:50 tothom fa la pausa per dinar. Naturalment treballadors i alumnes podem entrar al centre les 24 hores amb una targeta d’accés. Les hores lectives són de 45 minuts, sovint amb una pausa de 10 entre elles, i la majoria de classes són d’hora i mitja.

A principi de curs els alumnes reben de forma gratuïta els llibres de text d’aquell any (que han de tornar en bon estat), una petita assignació econòmica per comprar llapissos, llibretes, etcètera, i en el cas dels de primer any, un portàtil que tindran durant la seva estada al centre. Això no vol dir que tot l’ensenyament es faci via ordinador, sinó que és cada mestre qui decideix com fa servir la tecnologia a classe, i en cap cas s’han abandonat els llibres en format paper.

Entre les instal·lacions del centre hi destaquen la sala d’esports, un gran auditori d’unes 300 places, dos auditoris més petits (un d’ells perfecte per a veure-hi pel·lícules), sales insonoritzades per als de comunicació, diversos laboratoris i la biblioteca. Els d’FP disposen d’un enorme taller mecànic per a les seves pràctiques, i on fins i tot és possible portar-hi el cotxe per tal que te’l reparin a preus rebaixats (si deixes que els estudiants te’l potinegin, és clar). Finalment és bàsica la cantina, que serveix entrepans, un bufet d’amanides espectaculars i un plat del dia… que com que sovint és preparat pels alumnes de restauració, a vegades et fa sentir com un conillet d’índies.

Però no tot al meu institut són flors i violes. El director que va innaugurar el centre, i que es va jubilar aquest febrer, sempre va prioritzar més la promoció i el lluïment que no pas la docència. Això ha provocat força problemes organitzatius, que certes seccions no funcionin gaire bé, i que a vegades els mestres ens hàgim trobat massa separats de la direcció. A veure si el nou director aconsegueix canviar la dinàmica, tot i que és difícil en un centre tan gran. Això sí, en el darrer any ens ha visitat el príncep Haakon, l’ambaixador dels EUA, diversos escriptors noruecs, i el proper dilluns ve el ministre de desenvolupament.

Al final però l’institut el formen els seus treballadors, i a Byåsen en som uns 220, no tots a jornada completa. El primer dia després de les vacances sempre fem una reunió tots plegats: direcció, professorat, personal de la neteja, administració, conserges, informàtics i encarregats de la cantina; i després ens fan una foto de conjunt. El que més m’agrada d’aquesta foto és el seu esperit típicament noruec: sí, deixem que el director i el sots-director es posin a primera fila al centre, però tota la resta estem situats d’una manera anàrquica i sense distincions de categoria o suposada importància.

El repte immediat de Byåsen és què fer quan ben aviat s’obrin els dos instituts que s’estan construint a Trondheim, i el nostre perdi l’estatus de ser el més nou i espectacular. Caldrà per tant atreure els alumnes amb una oferta pedagògica encara més potent, que si bé és molt bona en ciències naturals, actualment està una mica coixa en ciències socials i humanitats. Veurem què ens portarà el futur, però estic segur que ens en sortirem prou bé.