Un somriure, si us plau

Hi ha un tòpic estès entre els nord-europeus que diu que els mediterranis som molt més proclius a la festa i a l’alegria, i que ens prenem les coses amb un humor millor. Però n’hi ha prou amb passar uns dies a Noruega per veure que que és tot el contrari: aquí dalt la gent somriu molt més.

Ho podeu comprovar si aneu a un cafè i parleu amb els cambrers, i aquesta setmana ho he tornat a observar fent una cosa tan senzilla com portar caramels a l’escola el dia del meu aniversari, i que tant companys com alumnes van rebre amb somriures i exclamacions. És curiós, però els noruecs han estat capaços de mantenir una certa ingenuïtat i una capacitat de sorpresa que nosaltres vam perdre fa anys, sobretot en un ambient social. Però per què?

Quan discutim sobre l’estat del benestar, sovint pensem només en disposar de sanitat i educació gratuïtes, i d’uns serveis socials suficients. Gran error, perquè com el seu nom indica, el principal objectiu d’aquest model social és assegurar la dignitat de les persones.

Dignitat pels treballadors, que a qui s’assegura un sou digne amb independència del tipus de feina i una gran protecció davant de possibles abusos; per les mares i els pares, que poden conciliar la vida familiar i laboral; pels menors, que reben una bona formació al marge del seu origen social; pels jubilats, que poden tenir una vida plàcida i segura.

A Catalunya l’enveja, la mesquinesa i l’agror d’estómac sempre hi han estat presents, i ara tot això s’ha agreujat amb la crisi. Patir per arribar a final de mes, pel futur dels fills, per la pensió que et quedarà, són ingredients que porten gairebé sempre cap a l’amargor. En canvi participar d’una societat del benestar que t’assegura una existència digna és el primer pas cap a una vida més plena.

Els noruecs en gaudeixen, i per això somriuen.