Quan els pares pinten l’aula

Heus aquí una manera de fer que pot sorprendre els mediterranis. Per una banda Noruega té un estat del benestar immens, que procura evitar l’exclusió social dels ciutadans i acompanyar-los en les èpoques de més vulnerabilitat. Però per l’altra també es promou la iniciativa individual, i que cadascú es responsabilitzi de la seva part. Al cap i a la fi l’administració pot fer passar sovint la llevaneus pels carrers de la ciutat, però per obrir camí fins a la porta de casa cal que cada veí agafi la seva pala.

L’escola de Sjetne, a Trondheim, té una ala força vella que es destina als alumnes de secundària obligatòria. Els pares de primer any es van reunir diverses vegades amb el director i l’ajuntament, però va quedar clar que les feines de rehabilitació es durien a terme al cap de dos anys, quan els seus fills ja haurien deixat l’escola.

La solució dels pares va ser organitzar-se per pintar i arreglar els mateixos les aules de l’escola. La llengua noruega té fins i tot una paraula per això, dugnad, un esforç cooperatiu on tothom treballa gratuïtament en benefici de la comunitat. Al final es van fer servir 200 hores dugnad de feina i 100 litres de pintura, i els nens també hi van participar.

Preguntada pel motiu de la seva acció, una mare va declarar al diari Adresseavisen: “Naturalment és l’Ajuntament de Trondheim qui és el responsable de l’escola, però com a mare no puc obrir els ulls i veure que la meva filla passarà els seus dos cursos més importants en aquest local. Com a ciutadans de Trondheim els pares ens hem d’involucrar i precupar-nos pel dia a dia dels nostres fills. I si l’escola no té prou pressupost, alguna cosa hem de fer”.

L’alcaldessa de Trondheim ha admès que l’escola de Sjetne necessita un nou edifici i que s’ha de construir en pocs anys, però també ha felicitat els pares pel seu dugnad.

Seria possible una cosa així a casa nostra?. No ho crec en absolut. Primer, perquè s’ha estès la sensació que l’administració ha de resoldre-ho tot, sentiment també provocat per la gran quantitat d’impostos que es paguen i que no serveixen per a res. I segon, els tràmits burocràtics que s’haurien de fer serien immensos. Ja m’imagino, a més, el responsable de torn pensant què passaria si un pare es fes mal durant les obres, i desestimant-ho immediatament.