Buscant un referent

La pluja de porqueria que afecta el nostre país s’ha convertit en una enorme tempesta que ho deixa tot brut, amb l’amenaça d’un col·lapse social inminent. Les turbulències són tan fortes que hi ha poc temps per parar-se a reflexionar i potser mirar fora, però crec que és imprescindible.

Quan una situació així s’ha produït en altres països, sigui per causa de guerres, conflictes ètnics, crisis econòmiques o espirals decadents, sovint ha sorgit un individu o un col·lectiu capaços d’investir-se d’una certa autoritat moral, i així impulsar els canvis socials necessaris.

Però quan pensem en Espanya i en Catalunya, hi ha algú que sigui capaç d’aixecar el dit, manifestar el seu criteri i que pel camí no li caiguin hòsties de totes bandes? Qui està prou net com per convertir-se en un referent social?

Els partits polítics no, evidentment, perquè la partitocràcia dominant és la principal causant de la crisi. Tampoc els d’esquerres, que fa temps que van perdre la legitimitat moral quan van cometre els mateixos despropòsits de les dretes, i van acceptar participar alegrement en la menjadora de diners públics (siguin seients al senat o al consell de Bankia).

Els intel·lectuals tampoc. La majoria fa temps que es van vendre als partits a canvi d’un càrrec, un sou o una tribuna de tertulià, i els pocs que queden independents estan massa cremats. De fet els únics que parlen clar són els que tenen de vuitanta anys en amunt.

Els sindicats? Tenen gent vàlida i lluitadora, però les organitzacions formen part de la casta sistèmica, i el seu component generacional els fa inviables per als joves.

Els mitjans de comunicació? La veu del seu amo.

Les universitats? Uns altres que han abusat durant anys dels diners públics, col·locant amics i familiars sense cap vergonya.

Els artistes? Uns altres que depenen de les contractacions públiques, i també lligats a alguns partits. Un bon exemple són els de la capital del regne, molt combatius per països llunyans, però seguidors de la doctrina oficial quan s’ha de parlar de, per exemple, Catalunya.

L’església catòlica? A la base hi ha algunes persones interessants, però ja sabem com actua tota la cúpula. Els militars? Els esportistes? L’elit funcionarial? Les ONG?

Al final a Catalunya l’única persona vista com a referent és… un entrenador de futbol! I a Espanya ni tan sols existeix això.

Per tant només queda una possibilitat: els grups de base, sense lligams de cap tipus i amb la capacitat d’anar per lliure. Per desgràcia el seu camí és dificilíssim. Primer haurien de superar el boicot informatiu, i després resistir els cants de sirena dels partits oferint la captació o la capitulació. Però aquest és el panorama quan es viu dins la perversa pseudodemocràcia espanyola.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s