La violència i l’últim recurs

D’acord, la violència és inacceptable. Així ens ho recorden els polítics i els intel·lectuals després de les batusses a Barcelona durant la manifestació contra la reforma laboral. Uns fets que, per cert, poca cosa tenien a veure amb la crisi actual. Amb la colla d’edificis públics que hi ha a la ciutat (de múltiples administracions diferents), aquells ximples es van dedicar a carregar-se un Starbucks.

Per tant un cop escandalitzats per la violència, fem un pas més i preguntem-nos: hi ha cap altra solució? Qualsevol persona que no pertanyi a la casta estarà d’acord que les estructures del nostre país estan podrides, que una sèrie de gent ha instaurat una cleptocràcia vergonyant, i que als nostres poderosos no els importa llançar una societat sencera a l’abisme si se salven ells.

Molts països, democràcies autèntiques allunyades del simulacre espanyol, tenen mecanismes de control i participació que poden usar els seus ciutadans. En alguns, un cert nombre de signatures permeten convocar un referèndum (i així Itàlia va tombar la privatització de l’aigua que volia imposar Berlusconi segons el model aznarià). En d’altres, l’existència de districtes electorals unipersonals fan molt més fàcil pressionar el polític. També sol ser molt més democràtic el procés d’al·legacions als actes administratius, que aquí solen ser despatxades de forma arrogant amb l’única alternativa de passar molts anys al jutjat.

A Espanya, doncs, ni referèndums, ni llistes obertes, ni processos participatius, ni hòsties. La falsa democràcia espanyola està perfectament dissenyada per no deixar cap marge real al ciutadà, més enllà de les votacions de cada quatre anys (amb opcions gairebé idèntiques) o bé entrar en un partit polític i quedar absorbit pel mateix sistema. I si algú es passa un mil·límetre ja surt el responsable de torn a posar el dubte el dret de reunió o el de llibertat d’expressió.

Davant de tot això pregunto: haurem d’arribar a intimidar físicament polítics i banquers per fer-los desistir de la seva actitud prepotent? Haurem de cremar delegacions del govern i conselleries per canviar les coses? I a quin grau de misèria haurem d’haver arribat per mobilitzar la gent? Si s’introdueixen processos democràtics els explotarem al màxim, però ara mateix donen cap més sortida que no sigui la violència?

2 respostes a “La violència i l’últim recurs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s