Una carta d’amor als diaris

Sóc un enamorat dels diaris. De ben petit ja esperava que el meu pare arribés a casa per fer una repassada a l’exemplar del dia. Sempre he gaudit de les bones cròniques, dels grans opinadors i dibuixants, dels temes d’interès tractats amb personalitat.

Ara mateix estic subscrit a l’Adresseavisen, el diari local de Trondheim, i pago una quota anual per rebre l’edició del dia al meu iPad. És una publicació que m’ofereix allò que vull, informació sobre la ciutat. Notícies d’educació, d’esllevissades, urbanisme, la pesca del salmó, la recerca de la universitat, les novetats empresarials, i tot això afegit a una gran secció de cultura i tres divertidíssimes pàgines de cartes al director i debats ciutadans. Un diari regional ben fet i sense complexos.

En canvi el panorama de la premsa catalana i espanyola és molt trist. Agafes un exemplar de La Vanguardia de fa vint anys i un d’ara i et cau l’ànima als peus, però el declivi és general. Han desaparegut les grans cròniques de successos, cultura, política… moltes d’elles substituïdes per textos sense personalitat o refregits d’agències. Els grans noms que hi donaven la qualitat ja no hi són, i els temes es dupliquen. En canvi han proliferat els opinadors de curta volada i de mitja columna, que serien incapaços de desenvolupar un tema en una pàgina sencera i amb un cert to literari (allò que encara fa Gregorio Morán, diguem-ne). Davant de la davallada de les vendes i de la publicitat, la resposta de les empreses ha estat precisament retallar la inversió en periodisme.

A la vegada les edicions digitals dels diaris més tradicionals són per posar-se les mans al cap. La urgència a l’hora de publicar notícies fa que no hi hagi cap control de qualitat: encara recordo la notícia d’agència en què un tauró es definia com un “mamífer de sang freda”, i això va aparèixer gairebé a tot arreu! Però hi ha una cosa pitjor. El desig de tenir més visites ha fet que als fòrums proliferin comentaris anònims d’extremíssima dreta, dignes de codi penal, però com que generen debat fan augmentar els clicks a la pàgina. Un pacte amb el diable que encara fa baixar més la credibilitat del mitjà.

Entenc que la situació és difícil i que cal buscar estratègies. L’aposta de l’ARA pels continguts sobre criatures, mestres i emprenedors crec que és molt interessant, i per sort ha decidit regular els fòrums. En canvi El País creu que un suplement de moda i “temes femenins” li farà apujar les vendes. La Vanguardia ha tret finalment l’edició en català, en un gest que té moltes connotacions.

Quan la televisió es va popularitzar segur que molta gent va preveure el final de la ràdio, però això no ha estat així. Evidentment aquesta es va haver d’adaptar i deixar de programar radionovel·les i grans concursos per centrar-se en altres continguts. Però si la resposta de la premsa de casa nostra és oferir el mateix que abans però amb menor qualitat, no crec que se’n surti – i això serà molt dolent per al país… i els enamorats dels diaris.

Una resposta a “Una carta d’amor als diaris

  1. Tens tota la raó, la premsa del país està lluny d’allo ideal. L’Ara ha signifiat un pas endavant, amb artícles de reflexió amb cara i ulls, i per sort no es dediquen a promocionar paelles i plats per casa, si no cultura de debó: llibres, CD de músics del país, etc. L’actual promoció dels clàssic i la complicitat amb les escoles és per treure’s el barret, feia molt que no veia res semblant i mostra una clara vocació de país.
    I em sembla que de retruc ha provocat que els de Vilaweb també s’espavilin una mica. En aquest cas, una mica de competència ha anat bé per tothom

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s