Ningú no pensa en la pobra Espanya

(Atenció, el títol d’aquest article no és irònic)

Els països seriosos que hi ha al món, des de França als Estats Units passant per la Xina o Noruega, es projecten amb un cert sentit institucional. Tots tenen aspectes que es mantenen fora del debat polític i econòmic, i que els defineixen com a nació: l’educació, la seguretat, la cultura, el model social…

Espanya en canvi no ha estat mai així, i això ajuda a explicar per què ha estat sempre un país de segona (i per què continuem existint els catalans). Malgrat que molts sectors s’omplen la boca de la paraula “nació”, i reclamen encara la “una, grande y libre”, de fet Espanya els importa ben poc.

Quan el PP va arribar al poder el 1996, després de la derrota traumàtica de 1993, ho va fer carregant-se els serveis secrets espanyols, que van haver de ser refundats amb el cost que això comporta. La lluita antiterrorista sempre ha estat instrumentalitzada, i el famós “cas Faisán” és un atac directe contra la Guàrdia Civil.

Un altre exemple és el què passa a Repsol. Un constructor endeutat fins a les celles vol fer-se el control de la companyia, pactant amb uns estrangers que rebran una gran transferència de recursos i tecnologia. El seu objectiu és desinvertir i vendre’s actius, i que així els dividends vagin a la seva empresa per reflotar-la. S’imaginen el president de França o el primer ministre anglès permetent una operació així? Doncs a l’actual govern espanyol no li sembla malament desmuntar una de les principals empreses de l’economia productiva per tal de beneficiar un constructor amic.

Com a català fins i tot m’agrada que els exmonopolis estatals afincats a Madrid s’enfonsin (o que Telefónica es traslladi a Londres com ha anunciat), però el nostre país en rep les conseqüències en casos com el corredor mediterrani. Té prioritat construir un tren d’alta velocitat a Galícia, d’on el ministre de torn espera convertir-se en cacic, que potenciar l’únic gran arc exportador espanyol. I si així es perjudica els catalans, encara millor.

Així doncs, com que la construcció nacional està barallada amb l’instint de rapinya de la classe dirigent, al nacionalisme espanyol només li queda una via: el simbolisme i l’agressivitat, sigui intentant destruir l’enemic interior (nosaltres) o bé traient pit davant de la “pérfida Albión”, d’Alemanya, etcètera.

Tot i que en l’apartat simbòlic Espanya també és un país coix, més aficionat a l’exabrupte groller que a l’autèntica celebració. La victòria de la selecció al Mundial de futbol va ser un esclat d’alegria, però pocs mesos després els mateixos “héroes de la roja” que pertanyen al FC Barcelona eren arrossegats pel fang sense manies per la premsa madrilenya… Perquè al cap i a la fi, a qui li importa la selecció nacional quan tanta gent viu del Real Madrid?