La síndrome Antoni Puigverd

“Resignació, conformitat / tingueu paciència i humilitat” (Jordi Teixidor, El retaule del flautista)

Hi ha una manera molt catalana d’afrontar la vida i d’encarar els problemes que modestament he batejat amb el nom d’un dels seus màxims exponents, l’escriptor gironí Antoni Puigverd. Permeteu-me que us expliqui en què consisteix.

Es tracta d’una manera de fer basada en la prudència, en el “mica en mica”, en el “ja se sap”. És una doctrina que ensenya que en cas d’agressió no només hem de posar l’altra galta, sinó tota la cara i la resta del cos si fa falta.

La síndrome es manifesta sobretot en temes nacionals. Des de fora ens poden insultar, robar, poden atacar la nostra llengua o llançar insídies d’estil antisemita (com cert vicepresident espanyol). Però compte a l’hora de defensar-nos, no hem d’aixecar la veu, ni fer res que els molesti. I sobretot queda prohibit dir les veritats, que llavors es podrien enfadar!

Potser en els moments en què les hòsties ens cauen de totes bandes ens escalfem una mica i amenacem amb algun tipus de trencament o ruptura, però sempre amb la boca petita i procurant que no se’ns entengui gaire. No fos cas.

El pitjor d’aquesta síndrome però és la tendència a castigar-se un mateix. Si els de fora actuen així deu ser, en el fons, culpa nostra. Exemple: els atacs al català provenen del nou Estatut. Com si l’onada centralitzadora no vingués d’abans, com si l’Estatut no fos la mera excusa.

Què impulsa aquesta gent a actuar així? La por a una nova guerra civil? Arribo a la conclusió que és una qüestió de mortificació cristiana, i que esperen que un dia Déu nostrosenyor baixi del cel, els tusti l’espatlla i els digui: “Toni, tu sí que ets un exemple de virtut”. Fet que no nego que pugui passar, tot i que m’estranyaria vistos els antecedents històrics.

Per sort l’experiència ens indica que la majoria de les persones tenim un límit en la nostra condició de víctimes. Esperem doncs que els afectats per la síndrome Puigverd un dia despertin i vegin finalment que, com bé saben els vencedors de tots els conflictes, la millor defensa és un bon atac.

2 respostes a “La síndrome Antoni Puigverd

  1. Curiosa caricaturització del discurs de Puigverd. Per criticar-lo l’has de deformar. Amb arguments de veritat no li aguantaries ni un assalt. Llegeix Montaigne, home, que et farà favor.

  2. Un clàssic de casa nostra: atacar la discrepància intel.lectual mitjançant la negació de la capacitat de l’altre.

    I Montaigne ja l’he llegit, moltes gràcies (com gairebé tothom en aquest país hi vaig arribar a través de Pla).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s