La Catalunya lletja

Catalunya és un país amb una natura espectacular i uns paisatges humanitzats esplèndids, però també amb uns líders (polítics, econòmics) que no s’han preocupat mai del territori, i només l’han vist com un recurs a ocupar. El resultat és que el país s’ha tornat lleig, vulgar. I compte, la cantarella de “en temps del franquisme es podia fer tot” ja no funciona: mai s’havia destruït tant paisatge com en temps de CiU o del tripartit.

Per més que els fotògrafs dels diaris sàpiguen com enfocar les seves càmeres per evitar els desastres, per més que TV3 intenti amagar-ho, deixeu-m’ho tornar a dir: Catalunya s’ha tornat un país lleig i cada cop ho és més.

Prenem com a exemple l’Empordà, el territori de la meva família i el que més sento com a meu. Fins fa molts pocs anys, abans del boom immobiliari, els pobles tenien una estructura clàssica formada per un casc antic i un eixample compacte, més o menys integrats en el paisatge adjacent d’hortes, camps i bosc. Naturalment al voltant dels grans eixos hi trobàvem les zones industrials i logístiques.

Ara no. Quan arribem a la majoria de pobles el primer que ens trobem és un polígon industrial ruïnós, resultat de la nul·la planificació territorial. Pot ser ple de naus decadents i cadavèriques o directament buit, però no hi falten les instal·lacions de serveis que han costat diners (enllumenat, asfalt) i que ningú no rendibilitza. A més els terrenys requalificats han quedat erms, plens de matolls secs i de runa, una mena de cementiri d’aspiracions impossibles de grandesa.

(A la dreta, un d’aquests polígons plens de carrers i fanals, però amb una sola nau industrial, i la resta amb erm)

El segon element que ha crescut al voltant dels pobles és la zona d’urbanització. Cases unifamiliars fetes amb més o menys mal gust, irrespectuoses amb el lloc on es troben, sense cap personalitat, i sovint amb una qualitat de construcció escassa.

Agafem un exemple, un nucli de població que fins fa poc era ben integrat en un turó, amb una església romànica i, al davant, una zona d’hortes. Doncs bé, res millor que construir-hi una filera de deu cases clòniques, encerclant el veïnat i a més per la banda de la carretera. Una decisió ben estètica i que segur que convida els possibles visitants.

El pitjor del cas és que ni els governs de dretes ni els d’esquerres han fet res per canviar aquesta tendència, tot i que l’aturada de tots aquests despropòsits serà el gran efecte beneficiós de la crisi. Ara bé, i tal com vam poder comprovar a les eleccions municipals, molts polítics continuen pensant que aquest és el futur, i no veuen que destruir el paisatge és, a llarg termini, nefast per als pobles i per a tot el país en conjunt.