La Catalunya lletja

Catalunya és un país amb una natura espectacular i uns paisatges humanitzats esplèndids, però també amb uns líders (polítics, econòmics) que no s’han preocupat mai del territori, i només l’han vist com un recurs a ocupar. El resultat és que el país s’ha tornat lleig, vulgar. I compte, la cantarella de “en temps del franquisme es podia fer tot” ja no funciona: mai s’havia destruït tant paisatge com en temps de CiU o del tripartit.

Per més que els fotògrafs dels diaris sàpiguen com enfocar les seves càmeres per evitar els desastres, per més que TV3 intenti amagar-ho, deixeu-m’ho tornar a dir: Catalunya s’ha tornat un país lleig i cada cop ho és més.

Prenem com a exemple l’Empordà, el territori de la meva família i el que més sento com a meu. Fins fa molts pocs anys, abans del boom immobiliari, els pobles tenien una estructura clàssica formada per un casc antic i un eixample compacte, més o menys integrats en el paisatge adjacent d’hortes, camps i bosc. Naturalment al voltant dels grans eixos hi trobàvem les zones industrials i logístiques.

Ara no. Quan arribem a la majoria de pobles el primer que ens trobem és un polígon industrial ruïnós, resultat de la nul·la planificació territorial. Pot ser ple de naus decadents i cadavèriques o directament buit, però no hi falten les instal·lacions de serveis que han costat diners (enllumenat, asfalt) i que ningú no rendibilitza. A més els terrenys requalificats han quedat erms, plens de matolls secs i de runa, una mena de cementiri d’aspiracions impossibles de grandesa.

(A la dreta, un d’aquests polígons plens de carrers i fanals, però amb una sola nau industrial, i la resta amb erm)

El segon element que ha crescut al voltant dels pobles és la zona d’urbanització. Cases unifamiliars fetes amb més o menys mal gust, irrespectuoses amb el lloc on es troben, sense cap personalitat, i sovint amb una qualitat de construcció escassa.

Agafem un exemple, un nucli de població que fins fa poc era ben integrat en un turó, amb una església romànica i, al davant, una zona d’hortes. Doncs bé, res millor que construir-hi una filera de deu cases clòniques, encerclant el veïnat i a més per la banda de la carretera. Una decisió ben estètica i que segur que convida els possibles visitants.

El pitjor del cas és que ni els governs de dretes ni els d’esquerres han fet res per canviar aquesta tendència, tot i que l’aturada de tots aquests despropòsits serà el gran efecte beneficiós de la crisi. Ara bé, i tal com vam poder comprovar a les eleccions municipals, molts polítics continuen pensant que aquest és el futur, i no veuen que destruir el paisatge és, a llarg termini, nefast per als pobles i per a tot el país en conjunt.

6 respostes a “La Catalunya lletja

  1. En efecte, em vaig adonar de la destrossa urbanística de Catalunya des de que vaig començar a viatjar, als anys 80. Sense anar més lluny, fa pocs dies tornant de la Vall d’Aran vaig tornar a impressionar-me de tanta lletgesa a mida que anava creuant pobles de Lleida d’aquest que la carretera traspassa, i també com dius polígons industrial i desenes de maleïdes rotondes. Crec que a Catalunya tenim, per desgràcia, nombrosos exemples d’aberracions urbanístiques. Per Espanya i viatjat menys, però tinc la impressió de que a casa nostra la immigració massiva dels anys 60-70 i a més a més els “Planes de desarrollo” franquista van fer més mal que a la resta de comunitats: barris sencers perifèrics de Barcelona, el seu cinturó, el Vallés (singularment Terrassa i Rubí), el Vendrell… es van convertir en un caos urbanístic, amb una força que no hi vist en altres ciutats. I també cal mencionar la neteja: en general son ciutats brutes. En canvi, passegem per ciutats de França: Toulouse, Grenoble, Montpellier… o pels pobles; estan impecables! El mateix hi vist a Anglaterra, per no parlar de Suïssa o Alemanya.

  2. Josep, aquest cap de setmana vaig estar a Phoenix, en concret Chandler (un dels districtes més ben cuidats), i vaig flipar: tot ordenat, no hi ha senyals de trànsit mig caigudes o oxidades, les voreres totes ben arreglades i adornades amb una vegetació molt adient pel clima desèrtic de la zona (a prop del Grand Canyon). Toto mol net, el paviment quasi nou, les ratlles al terra sempre perfectes.

    Fixe’t si són ordenats que arriben a l’extrem de que si has de fer reformes a la teva casa (la gran majoria unifamiliars/adosades) has de demanar permís i et diuen quina gama de colors escollir!!! sinó obeeixes a banda d’una multa te la tornen a fer pintar. I lo mateix pels centres comercials i comerços (bars-restaurants), etc…

    Conseqüència: una ciutat que sembla dissenyada per un decorador!! fantàsticament perfecte, fins i tot els “escalextrics” d’autovies de les afores de la ciutat totes pintadetes i adornades fins al més mínim detall.

    En lo particular a mí m’ha encantat que una ciutat de varios millions de gents hagin sapigut dur a terme aquest projecte urbanístic exemplar. Però altre gent que li he explicat ho ha trobat quasi maquiavèlic: ¿negar a la gent que pinti la seva casa com li doni la gana?!!!! quin despropòsit?!!!

    Sí veus per on vaig? jo no tinc tant clar que tothom veiés com tú el tema per exemple de les 10 cases clòniques que critíques de la foto del teu article… Posiblement lo del polígon tampoc agradi a gaire gent, però posiblement la solució presa per cada un no seria la mateixa, no creus?

    En fi, ho veig complicat el tema…
    Salut!
    SERGI

  3. Sergi, no es tracta d’anar a Phoenix, només de creuar la frontera i entrar a la Catalunya Nord.

    Ara, no tinc cap dubte que per molta gent del nostre país el concepte “llibertat” inclou “llibertat de destruir el patrimoni comú” (paisatge, aigua, mobiliari urbà, etc)

  4. Josep, és que m’adono que has tocat l’arrel del problema: que cada un entenem de manera diferent lo que vol dir “patrimoni comú”. Interesant… mai ho havia vist des d’aquest punt. Tens tota la raó en centrar aquí el debat.

    Tots tenim més o menys clar el significat de llibertat, però lo del “patrimoni comú” sembla ser que no està tan clar.

    I encara que ens possessim d’acord en qué és “patrimoni comú”, crec que no ens posaríem d’acord en com tractar-lo.

    Adona’t de que hi ha forces diferències en com la gent tracte per exemple el seu propi cotxe, i això que és quelcom precisament caret!!! hi ha que li dona bon manteniment i d’altres no. Hi ha qui el porta sempre brut i trencat per totes bandes i qui l’intenta dur quant més net millor. Hi ha que li agafa carinyo i hi ha qui el canvia quan pot per comprar-se “un millor”. I en fi… ¿no t’adones que ni tan sols en això no ens posaríem d’acord? ¿Doncs com ho hem de fer pel “patrimoni comú”?!!!!

    No sé si tens experiència en reunions de veïns d’escalar o d’urbanització… però crec que és un bon reflex de com la gent és bastant de “pensar en comú per les coses que afecten a tots”… normalment m’en vaig bastant deçabut d’aquestes reunions (salvo honroses excepcions).

    En fi, molt interessant el diàleg amb tú. Donaré voltes a lo del “patrimoni comú” 😉
    Salut!
    SERGI

  5. Sergi, és la gran diferència entre la nostra societat i la noruega (o potser entre els països catòlics i els protestants): la capacitat de pensar en la comunitat i de treballar per influir-hi. Tinc un article preparat per dijous en què en parlaré.

  6. M’imagino que tens tota la raó en sospitar diferències substancials entre ambdues cultures (ESP/CAT i NOR) i la seva correlació amb les seves diferències religioses, atés que innegablement la religió ha moldejat molt la cultura dels pobles al llarg dels segles.

    Malgrat això, sóc més escéptic en quant a la relació de “causalitat”. Crec que és difícil assumir o verificar que lo primer sigui conseqüència de lo segon.

    No tinc més base que la meva experiència i els meus coneixements sobre l’home (psicopedagog), però diria que a darrere de tots dos fenòmens (cultura i religió) hi ha un altre impepinable: el clima.

    Et semblarà una explicació massa simple, però estic convençudissim (intuició agoserada) que el clima benèvol (Europa sud-mediterrània) ha format cultures laxes, caòtiques, permisives, individualistes, idealistes… i en canvi els climes extrems (païssos nòrdics) han moldejat cultures ordenades (més ordenades), grregàries o grupals, exigents, pragmàtiques, etc…

    I que aqixò mateix genera un tipus de religió o un altre, com genera avui dia un tipus de govern o uns altre, o uns tipus de legislacions o uns altres.

    Penso que les religions teistes ens han volgut fer creure que estem molt més allunyats del món animal, i que tenim una mena d’independència del cos i les pulsions naturals. I això sovint ens porta a creure que som més lliures de l’entorn del que en realitat som, i no ens permet acceptar coses bàsiques, com que la inteligència existent no només és la humana, i que les nostres cultures estan basades en una mena de veritats absolutes meravelloses, espirituals i racionals, quan ans al contrari, som poc més que simis que han aprés a parlar per negociar preus. Punt.

    En fi, hauràs notat que m’agrada exagerar les coses una mica per trobar eixos o idees que permetin veure la realitat desde altres punts de vista. Espero que això t’animi a portar-me la corrent 😉

    Salut! Espero el teu següent article!
    SERGI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s