Espanya, paradís del feixisme

La il·legalització de Bildu per part del Tribunal Suprem és l’enèsima mostra que Espanya és una casa amb una façana democràtica, però a dins encara hi regna el feixisme, l’autoritarisme, el “para qué coño ganamos la guerra“, la “mano dura contra los separatistas“, i en el comú de la població, el “no aixequem la veu, no fos cas que….”

Un dels avantatges de viure a l’estranger és que la distància et fa repensar les coses, i allò que des de prop sembla normal es torna grotesc i inadmissible. Durant aquests anys els he explicat als meus amics noruecs, alemanys, francesos:

Que a Espanya un ministre d’informació feixista, cap de la censura, es va convertir en president d’una regió del país i ara és un dels polítics més respectats, i paladí de la democràcia.

Que els jutges que escrivien sentències per empresonar demòcrates van continuar fent de jutges (i ara els tenim dalt de tot de l’escalafó). I el mateix pels policies que torturaven.

Que la tomba que es va fer construir el dictador amb presoners de guerra segueix dempeus, i és lloc de peregrinatge de partits polítics legals d’extrema dreta.

Que l’Església catòlica segueix collant els successius governs amb un concordat pre-democràtic (i d’escàndols de pederàstia no n’han sortit, perquè aquí aquestes coses no passaven).

Que un tribunal pot llançar a la paperera un estatut aprovat per dos parlaments i votat en referèndum per un poble.

Que un jutge, per més dubtós que sigui, pot investigar els crims de les dictadures argentines i xilena, però quan comença a investigar l’espanyola l’expulsen de la professió.

Que, com ens explicava un documental de Tv3 fa uns dies, 33 anys després la Policia Nacional encara impedeix l’accés als arxius sobre un atemptat terrorista de l’extrema dreta.

Que es pot atacar impunement a la premsa a tot un poble, el català, amb unes expressions i insults que, dites a Alemanya dels jueus, o als EUA dels negres, portarien els seus autors a la presó.

Els meus amics, noruecs, alemanys, francesos, no entenen res i em pregunten si els prenc el pèl, i si pot ser que tot això estigui passant. I quan els convenço llavors comprenen per què, un dia d’aquests, em canviaré de nacionalitat.