El senyor Arcadi Calzada, el beduí

De tant en tant miro per internet la tertúlia matinal d’en Josep Cuní, sempre lúcida i variada, i entre els convidats més o menys interessants a vegades m’hi trobo el senyor Arcadi Calzada (l’última, el 14 d’abril).

El senyor Calzada és tot un prohom català: president de la Diputació de Girona (1980-83), alcalde d’Olot (1983-84), diputat al Parlament de Catalunya durant tres legislatures (1984-95). Va ser impulsor i director de la Fundació Príncep de Girona, i és membre d’un gran nombre de patronats, fundacions, consells, etcètera.

Del senyor Calzada també en sabem dues coses més.

Primer, que va ser president de Caixa Girona des del 1996 al 2009, anys en què es va gestar la situació que va portar l’entitat al col·lapse econòmic, i a una ràpida i vergonyosa absorció per part de la Caixa el 2010.

Segon, que el juny de 2010 es va destapar que la Generalitat de Catalunya portava uns mesos investigant les accions de Calzada com a president de la Fundació Caixa Girona. Segons publicava El Periódico el 8 de juliol:

L’acta (…) denuncia que el president de Caixa Girona, Arcadi Calzada Salavedra, va vendre obres d’art a l’entitat a través de Galeria d’Art, una empresa de la seva propietat, per un import de 141.139 euros, durant el període 2005-2008.

El 21 de setembre el Punt Diari incloïa un article d’Anna Puig sobre les relacions de la Fundació i la filla de Calzada:

La filla del primer, Noemí Calzada, i Julio Niebla González, fill del galerista, administren l’empresa Juno Consulting, que té com a objectiu la promoció, coordinació, gestió i organització de tot tipus d’esdeveniment socials, fires, convencions i importació i explotació d’obres d’art i objectes d’artesania. Es dóna el cas que Juno Consulting va fer fins a vuit exposicions de l’obra social de l’entitat financera en l’època en què Calzada n’era el màxim responsable. Van cobrar uns 500.000 euros per la feina, que consistia a buscar transportistes i a organitzar tota la logística per fer arribar els quadres a la Fontana d’Or, a Girona.

L’octubre de 2010 el Departament d’Economia va arxivar l’expedient, i el desembre de 2010 també es va arxivar la causa als jutjats. El jutge va afirmar que s’havien certificat irregularitats, però no cap delicte.

Segons la mentalitat nòrdica que he anat aprenent, i al marge de consideracions judicials, un senyor amb aquest historial avui seria a casa seva, reflexionant, i apartat de la vida pública durant uns quants anys. Però nosaltres som mediterranis, amb la tradició del perdó catòlic, i el convidem a la televisió a què ens digui què hem de fer i com ha d’anar el món.

A l’oasi català, el senyor Calzada és un perfecte beduí.