Què n’opina Giuseppe Verdi de la llei Sinde?

Quan Giuseppe Verdi va enllestir la partitura de Rigoletto sabia que allà hi havia una ària que seria la bomba: La donna è mobile. Per tant va decidir prendre mesures durant els assajos. No va donar als músics de l’orquestra aquest fragment fins a darrera hora, i va prohibir al tenor cantar, xiular o tararejar-lo fora del teatre. Si es filtrava es perdria l’impacte el dia de l’estrena i, pitjor encara, algú podia publicar l’ària i distribuir-la al marge del contracte amb l’editor Ricordi. I un dels ingressos dels compositors en aquella època eren les reduccions per a veu i piano de les seves obres, que la gent podia interpretar a casa seva.

Ara que es produeix en debat sobre els drets d’autor em sorprèn com molts amics meus, sens dubte progressistes, clamen contra la “mercantilització de la cultura” i en demanen el lliure accés. El gaudi cultural és, per ells, superior a qualsevol aspecte comercial. És, ben mirat, una concepció de l’art totalment del segle XIX, del Romanticisme: l’artista genial que crea la seva obra, i on el fet que en pugui viure o no és totalment secundari. Si se’l descobreix després de la seva mort, com Schubert o Van Gogh, encara millor.

I tot això ho diuen en un context, el català, on cap escriptor no es pot guanyar la vida fent aquesta feina, i tots han de triar entre ser professors d’institut, tertulians o palanganers d’algun partit polític.

Però art i negoci sempre han anat lligats. Si Verdi no hagués tingut èxit i s’hagués fet ric amb les seves maniobres comercials, avui no tindríem òperes com Otello i Falstaff. Tots sabem que Alexandre Dumas va crear les seves grans obres amb una xarxa de negres. I si la francesa Fred Vargas no té tants ingressos pels seus llibres de misteri segurament en publicarà menys (haurà de dedicar més hores a guanyar-se la vida d’alguna altra manera), i això seria un desastre.

És clar que en tot aquest debat els suposats “defensors de la cultura” són una gent tètrica i molt dubtosa. Unes associacions de drets d’autor tan transparents com un barril de petroli, i que reparteixen els diners a la seva conveniència. La fatiga que ens provoquen una indústria musical i cinematogràfica que durant anys ens han donat gat per llebre. Una llei Sinde que sembla inspirada per Fraga Iribarne.

I no oblidem la gran perversió. Així com quan comprem un quilo de patates només uns pocs cèntims són pel pagès, quan adquirim un llibre o un CD normalment qui menys ingressos rep n’és el creador. El debat hauria de ser doncs: com podem fer que els canvis tecnològics no només perjudiquin sinó que beneficiïn l’artista?

Però una cosa la tinc clara. De tant en tant escric aquests articles, els penjo a la web de l’ARA, la gent els llegeix lliurement i n’estic molt content. Però si un dia escric un llibre i decideixo cobrar-lo, és la meva decisió. Ja sé què em direu: que és millor distribuir-lo lliurement i cobrar la voluntat després; o penjar el primer capítol i demanar mecenatge; o buscar una web literària tipus Spotify. Però repeteixo, si opto pel sistema tradicional no voldria que ningú s’arrogués la facultat de distribuir-lo al marge dels canals que trio jo. O potser no hi tinc dret?

2 respostes a “Què n’opina Giuseppe Verdi de la llei Sinde?

  1. Comparetixo la teva opinió. El debat sobre el lliure accés al coneixement és una constant en el món de la permacultura. Molta gent critica que cobri pels cursos i aplaudeix perquè publico continguts gratuïts de qualitat… però ailà. Si no cobro pels cursos necessito ingressos i una jornada laboral convencional no em deixa temps per a publicar continguts gratuïts…
    En qualsevol cas jo també sóc dels que protestem per aquesta llei, perquè com en l’exemple de les patates que cites em sembla profundament injust que en realitat es busqui el benefici dels intermediaris mentres que els autos només veuen una petita part del negoci. Jo sóc dels que compro pel·lícules i música a Internet, però només quan el preu és raonable.

    I estic fart dels DVD9 que no es poden veure en l’ordinador de casa perquè el sistema de protecció és ultarsofisticat. Menys investigació en antipirateria i preus més raonables. Ningú miraria pel·lícules de mala qualitat en streaming si comprar online l’original costés 3€

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s